Cas: la mare porta una bona estona renyint al nen de vuit anys per que no fa els deures del col·legi, la criatura s’enfada i la engega, després li llança una espardenya i es tanca al lavabo. La mare entra encesa i li fot un clatellot (amb tanta mala sort, que es va donar un copet i va sagnar una miqueta). Fins aquí, res que no hagi passat a gairebé qualsevol casa d’aquest país. El normal, és que la cosa acabi aquí. Tret que hi hagi un maltractament habitual del nen (que no era el cas),i acaba per que les famílies s’estimen tot i aquestes esbatussades entre pares i fills. Però vet a aquí que el mestre de l’escola el porta al metge (tot i que les lesions no eren importants) i es fa una denuncia de maltractament. He de dir que la actuació del mestre i del doctor és la apropiada, donat que tractant-se d’un nen sempre és millor assegurar-se. Això arriba a un jutge (no sé si amb fills) que va dictaminar en un judici: quaranta-cinc dies de presó per a la mare i un any d’allunyament del seu fill.
Quan és fan les Lleis, s’hauria de tenir en compte que un jutge les pot arribar a utilitzar, suposadament per protegir a algú, en aquest cas parlo de defensar la integritat física dels nens. Crec sincerament que és veritat, als nens no se’ls ha de picar, però pot ser, es fa un gra massa quan confonem un clatellot amb una pallissa. De partida, estic segur que li va fer més mal a la mare quan el va picar que no pas al nen. D’altra banda no tots els nens reaccionen de la mateixa manera, hi han que només renyar-los es frenen i rumien sobre el que han fet malament, d’altres no. La sentència estableix que el nen es problemàtic (no faré comentaris, tothom sap que vol dir això) però que el càstig físic no està permès. Llegint això, el primer pensament que se te’n creua pel cap es posar-se com a pare d’una criatura “problemàtica”, a la qual intentes castigar per portar-se malament, però clar, com que no fa cas, perquè hauria de complir el càstig; per exemple: sense ordinador, resposta: que t’ho creus. I si un dia et tira una sabata i no fas res, que li impedirà un altre dia tirar-te un got o clavar-te un ganivet.
Un altre cas: el menor (sense carnet de conduir, evidentment) agafa el cotxe del pare, atropella a uns quans vianants i mata a una noia de catorze anys, segons la sentència no passa res, per que seria contraproduent “castigar-lo”. Suposo que no ha demanat la opinió dels pares de la noia morta, ni dels que va deixar coixos.
Crec que els jutges s’estan equivocant quan fan aquestes sentències. Es prioritari protegir als nens, i això no ha de canviar mai. Però també s’ha de protegir a la futura societat del nens d’avui, i dic això per que em faig un parell de pregunta: ¿Què ensenyem als nens quan alcen la mà en contra dels seus pares i no els podem castigar?, ¿Què ensenyem als nois quan agafen un vehicle sense permís, atropellen i maten a d’altres persones i es troben amb la impunitat judicial?.
Espero que aquestes sentències i d’altres semblants no estiguin creant monstres, ja he escoltat històries de menors en aquest sentit, respostes com ara: no em toquis que et denuncio.
Acabo: picar a un nen no ha de ser un recurs, però entenc que de vegades –i segons el nen- un clatellot a temps estalvia mals majors, com ara enterrar una nena de catorze anys o criar carn de presó.
Quan és fan les Lleis, s’hauria de tenir en compte que un jutge les pot arribar a utilitzar, suposadament per protegir a algú, en aquest cas parlo de defensar la integritat física dels nens. Crec sincerament que és veritat, als nens no se’ls ha de picar, però pot ser, es fa un gra massa quan confonem un clatellot amb una pallissa. De partida, estic segur que li va fer més mal a la mare quan el va picar que no pas al nen. D’altra banda no tots els nens reaccionen de la mateixa manera, hi han que només renyar-los es frenen i rumien sobre el que han fet malament, d’altres no. La sentència estableix que el nen es problemàtic (no faré comentaris, tothom sap que vol dir això) però que el càstig físic no està permès. Llegint això, el primer pensament que se te’n creua pel cap es posar-se com a pare d’una criatura “problemàtica”, a la qual intentes castigar per portar-se malament, però clar, com que no fa cas, perquè hauria de complir el càstig; per exemple: sense ordinador, resposta: que t’ho creus. I si un dia et tira una sabata i no fas res, que li impedirà un altre dia tirar-te un got o clavar-te un ganivet.
Un altre cas: el menor (sense carnet de conduir, evidentment) agafa el cotxe del pare, atropella a uns quans vianants i mata a una noia de catorze anys, segons la sentència no passa res, per que seria contraproduent “castigar-lo”. Suposo que no ha demanat la opinió dels pares de la noia morta, ni dels que va deixar coixos.
Crec que els jutges s’estan equivocant quan fan aquestes sentències. Es prioritari protegir als nens, i això no ha de canviar mai. Però també s’ha de protegir a la futura societat del nens d’avui, i dic això per que em faig un parell de pregunta: ¿Què ensenyem als nens quan alcen la mà en contra dels seus pares i no els podem castigar?, ¿Què ensenyem als nois quan agafen un vehicle sense permís, atropellen i maten a d’altres persones i es troben amb la impunitat judicial?.
Espero que aquestes sentències i d’altres semblants no estiguin creant monstres, ja he escoltat històries de menors en aquest sentit, respostes com ara: no em toquis que et denuncio.
Acabo: picar a un nen no ha de ser un recurs, però entenc que de vegades –i segons el nen- un clatellot a temps estalvia mals majors, com ara enterrar una nena de catorze anys o criar carn de presó.
No hay comentarios:
Publicar un comentario