jueves, 26 de mayo de 2011

Una dutxa al desert

Fa mesos que estic sol, vaig agafar una feina molt ben remunerada però amb unes quantes pegues. La primera i pitjor és estar completament sol, sense ningú amb qui poder parlar. La segona és estar en un desert erm, no us puc dir on és, però imagineu gel fins on arriba la vista, sense plantes, animals ni civilització. És un treball secret del govern i no puc contactar amb ningú, no tinc telèfon ni Internet; l’únic contacte és la Maria. Cada vespre es connecta mitjançant un programa especial i em posa al dia de totes les noticies del món.

La Maria va ser la persona que va fer la selecció de personal i em va escollir a mi. No la conec personalment, es va fer tot per Internet. Després de tres mesos des de que m’abandonessin aquí, ens em fet amics. Les xatejades cada dia anaven fent-se més llargues, al principi només m’explicava les noticies del dia i sobre tot, malgrat que a ella no li agradava gaire, les d’esports. Seguia amb molta cura la temporada del Barça, encara no sabia que seria el Barça de les sis copes. En fa gràcia la seva forma d’escriure, mai no posa accents, però cadascú té les seves manies. Poc a poc varem anar introduint aspectes més personals, ara, ja sabia que la seva alçada era de metre vuitanta, que tenia el cabell ros, que tenia 32 anys i que no tenia parella. Tot plegat, la feia una candidata perfecte als meus ulls, o si més no, als meus dits. Mai l’he vist.

Avui fa cent dies que vaig baixar de l’helicòpter i no he tornat a veure ningú des de les hores. Com cada vespre faig la trucada nerviós, esperant la seva resposta en forma de lletres. Però avui no contesta. M’amoïno, és la primera vegada que no respon a la trucada. Em quedo davant de l’ordinador una estona. Passat un quart d’hora, les paraules omplen la pantalla de l’ordinador. “Perdona la tardança, estava ensabonant-me a la dutxa”, aquella frase en va colpejar el cos, va entrar-me pels ulls, però de seguida un augment del penis va establir ràpidament l’associació d’idees. Li vaig respondre: “Te n’adones que fa cent dies que no veig un cos nu, i tu m’has donat una imatge del teu, tot ensabonat a la dutxa”. Va contestar amb un ninot somrient a la pantalla. “Què n’he de fer ara?, m’hauré de fer una palla a la teva salut”. “Per mi no et tallis” em va contestar. Després varem xatejar d’altres temes. Però al finalitzar la connexió. Vaig pensar en aquelles paraules. Endavant.

Em vaig tombar al llit tal i com vaig néixer. I me la vaig imaginar a la dutxa: l’aigua calenta lliscant entre els seus pits, generosos i amb el mugró dur, enfilat cap endavant, preparat per que jo fiqui la boca i el llepi amb la llengua, amb molta cura, amb molta paciència. Sense preses. Passant la mà per sota de la teta i acaronant-la amb delicadesa. Pujant a poc a poc, sense separar la boca del seu cos, fins arribar al coll mentre la petonejo, mig mossegant; i per fi, la meta: l’orella; tancar les dents al lòbul a l’hora que les meves mans dibuixen totes les corbes fins als malucs. Revolts espectaculars que omplen els buits de qualsevol desig, i llavors, ajuntar amb força els dos cossos, per que s’adoni del membre inflat que ensopega amb el seu melic. Li aixeco els braços i m’ofego en les seves tetes, entre la carn i l’aigua que ens mulla encara més. I vaig baixant pel seu ventre jugant amb els moviment de la llengua fins arribar als primers i curt pels de la vulva, tota preparada per rebre’m. I m’entretinc al clítoris, passejant de costat a costat mentre ella m’agafa dels cabells, deixant anar sospirs entretallats. La mà esquerra acaronant la cama fins al cul i la dreta pujant des del turmell per la part de darrera del genoll i de cop, desviant-la fins a la seva sexualitat per ficar l’índex, deixant-lo allà quiet. Treballant el plaer amb la llengua, assaborint el seu gust barrejat amb el del sabó que juga a ficar-se a tot arreu. Vaig escoltant les seves respiracions cada vegada més fortes i quan està apunt, empenyo el dit cor per l’altre forat, fins al fons, i la sento xisclar, i és en aquell moment que començo a moure la mà endavant i en darrera. Acosto la galta al seu engonal i miro amunt i veig i noto que està a punt. A les hores m’aixeco i li fico el membre al entrecuix mentre l’enlairo agafant-la pel cul. I la aixeco i l’abaixo, i la aixeco i l’abaixo notant el acoblament perfecte dels nostres cossos, i la miro als ulls i en mira als ulls, i les nostres boques es fonen en una morrejada que només es trenca al arribar al zenit. La baixo i en somriu. I aixeco les parpelles per tornar a la realitat. Al mig de la no res. En una habitació sense decoració i amb vuitanta dies per endavant per tornar a casa i potser, només potser, conèixer-la de veritat.

Ja ha passat un any des de que va acabar la feina, i sí, vaig coincidir amb aquella meravellosa persona que durant sis mesos em va fer companyia on line. Ara som parella de fet. Per bé que no es diu Maria, el seu nom és Marià. Encara manté la seva mania de no posar accents.

jueves, 6 de mayo de 2010

LA VUELTA AL TRABAJO I


Se acabó el vivir del paro, ¡y gracias que existe! Un año y dos días en el paro después de 14 años sin parar. A decir verdad me ha servido para recargar pilas. Los últimos meses en el trabajo estaba… como decirlo: “con Síndrome de Bournout” –decimos los Técnicos de Prevención- “quemado” –dicen los trabajadores en general y “hasta los güevos” -u ovarios, según el género- el resto.

No quiero que se me malinterprete. No era la empresa, ni los compañeros –en general- siempre hay alguno…, ni los operarios, ni los clientes, ni la situación familiar; es la suma de las partes, es como un equipo, por separado no hacen nada, pero el total te va corroyendo con el tiempo. Y esperas. Simplemente esperas a que una tontería haga que explotes. Así que cuando apareció la crisis –y yo con dos años de antigüedad- tuve todos los números para hacer cola delante de la administración. A decir verdad, una parte de mi agradeció aquel “descanso” impuesto. Luego queda la preocupación por como aguantaré los próximos meses con dos niños, préstamo, hipoteca… La empresa se portó bien conmigo y al pedirle que me dejara acabar el mes, ya que el coche era de empresa y necesitaba arreglar unos temas, no se opuso, bien al contrario. Me ayudaron en todo lo posible y se ofrecieron para ponerme en contacto con clientes y proveedores para encontrar otro puesto. Se lo agradecí, pero tenía claro que los primeros meses eran para descansar. Seis días de vacaciones y el paro en 6 de marzo de 2.009.

Luego tres meses para hacer algunas cosas que estaban en la lista de: esto lo tengo que hacer. Ya sabéis a que lista me refiero, esa que todos tenemos. Bueno, alguna cosa hice: puse en marcha este blog, algunos arreglos por casa, le metí mano al huerto e incluso reanudé el libro que siempre he querido escribir, al menos hasta que mi hija me metió un virus y se cargó tres capítulos enteros…sic.

Pasado el verano, empecé a buscar trabajo en serio. ¡Que sí!, que hay trabajo, desde octubre hasta diciembre me ofrecieron siete. No voy a mencionar las empresas. Excepto una que incluso me lo pensé, el resto a aprovecharse de la situación. Sueldos de supervivencia. Con cada nueva oferta se me erizaban más los pelos, acababa por meterte en internet para comprobar que “Paco” seguía en el Valle de los caídos. Luego miraba la tele y comprobaba que la crisis es culpa del gobierno socialista –quedaba claro que el resto del mundo no tenía crisis…- y la solución era muy fácil. Señores. Sólo es necesario aprobar el despido libre –que ya lo hay, no nos equivoquemos- pero al estilo: ¡A la puta calle!, mañana no vuelvas y sin un euro. Y yo pienso, si como está la cosa te ofrecen estos sueldos, con despido libre que no harán, ¿volveremos al derecho de pernada?

En febrero estaba en la lista de dos empresas grandes para trabajar –proceso de selección- suele durar unos dos o tres meses. Entonces recibí una llamada de mi antigua empresa. Tenemos un puesto de Técnico de Prevención para una obra en Guadalajara, ¿te interesa? I tant! Cambio de delegación, de comunidad, de compañeros, nuevos retos, nuevas ilusiones, nuevos territorios. Así que me lié la manta en la cabeza y “palante”. El día 8 de marzo de 2.010 cogí un avión a Bilbao.
En el próximo capítulo: Bilbao

martes, 23 de marzo de 2010

EL LIBRO DE KSANDRA

Quizás no lo he comentado nunca en este Blog, yo soy un miembro del “Col·lectiu Ksandra”, un grupo heterogéneo de personas con un vínculo en común. Cada reunión que realizamos en el Frankfurt Sató recuerda la última cena, donde 13 almas dispares se entrelazan para desarrollar nuestra afición a las letras. Después de unos años de conocernos y emprender algunos proyectos, hemos decidido sacar al mundo nuestra propia criatura: un libro con un relato de cada uno de nosotros, historias en catalán y castellano que nos condenarán a perdurar en el papel impreso.

Con el libro “SENSACIONS”, la triscaidecafobia -el yuyo al 13- alcanza su máximo exponente. No te dejará indiferente. Las narraciones se sucederán en ambientes, estilos, ideas, finales y regustos dispares. El “Col·lectiu Ksandra” lejos de evitar el trece como hace Iberia en los asientos de sus aviones, los hospitales en sus habitaciones o los pueblos en sus calles; lo adopta como suyo para demostrar que igual que la carta del tarot del mismo número –la muerte- sólo representa el cambio, la transformación. Encaramos a Satán, el decimotercer ángel, para decirle que las letras pueden aflorar sentimientos incomparables, sensaciones que esperan mostrarse libres e irrespetuosas con nuestro cuerpo: la rabia, la venganza, la tristeza te abrumará en las narraciones.

Pero también surgirá la alegría, el amor o la risa de entre estas líneas escritas que hemos compuesto para ti. Después de este libro, para nosotros y quizás para ti habrá un nuevo trece. Quizás soñemos con un Renault 13, o quizás no veas en “Alivio de Luto” de Joaquín Sabina una pista doce+1 o quizás por fin veamos un Ángel Nieto trece veces campeón del mundo, o simplemente te hagamos pasar unas horas muy entretenidas. Y con ello ya nos daremos por satisfechos.

Te invito a que nos acompañes en la presentación del libro que se realizará en la librería AGORA de Sallent (al lado de la Iglesia), el 16 de abril de 2010 a las nueve de la tarde.

Te espero. Léelo y después coméntalo.

miércoles, 27 de enero de 2010

El Vérdum i la Maragda



Us haveu preguntat alguna vegada d’on ha sortit tanta sal. Aquesta Montanya que de Sallent és la més alta.

Vet aquí la història increïble i a la vegada certa de l’origen d’aquesta muntanya salada. Fa molt de temps, tant, que del Llobregat encara es bevia l’aigua i es menjaven els peixos, tant, que als pobles no hi havia ni escoles i, per tant els nens aprenien mentre ajudaven els pares. Aleshores, on avui està aquesta muntanya de sal que es veu de ben lluny, només hi havia terres de conreu, els pagesos plantaven ordi.
La Maragda era una nena petita que tenia els ulls del color del seu nom. Cada vespre s’acostava al camp a veure la posta de sol, li agradava estirar-se al voral i, enlluernant se amb els darrers raigs de sol reflectits a les espigues d’ordi, somiava que volava. Tancava els ulls i els anava obrint de tant en tant per assegurar-se que encara estava al terra.
Una tarda de primavera, la Maragda estava estirada damunt d’una catifa de margarides mentre imaginava que li havien sortit plomes i s’enlairava ben alt quan, de sobte, va deixar de notar l’escalfor del sol i un vent molt fort que s’aixecà de cop, el va fer venir un calfred. Ella continuava amb els ulls tancats perquè es pensava que un núvol havia tapat el sol. Però, en sentir un soroll semblant a una respiració molt forta, com quan posava la galta al nas del bou, li va fer obrir els ulls. Va cridar immediatament en veure un drac enorme davant seu. Era de molts verds i alt com el campanar del poble, tenia dues ales sense plomes i una cua de llangardaix amb la que es rascava el cap. La Maragda no havia vist mai un drac, estava espantada i plorava, estava tan esverada que no podia ni aixecar-se. El drac va acostar el cap fins a quedar molt a prop de la nena que xisclava.
- No em mengis –va demanar la Maragda- sóc molt petita i no et trauré la gana.
- Jojojojojo! –començar a riure el drac- i perquè t’hauria de menjar?
- No em vols menjar?
- I tant que no. Jo només menjo plàncton i peixos petits.
- Què és això?
El drac li va explicar el que era. Li explicà que vivia al fons del Mediterrani i que per menjar obria la boca i nedava, empassant-se l’aigua salada i tot el que trobava a dins. Van començar a xerrar molt animadament, el drac li explicava que tenia centenars d’anys perquè els dracs eren màgics i no envellien. La Maragda li explicava coses de casa i del poble.
- Jo sóc la Maragda i tinc cinc anys. Com et dius tu?
- Vérdum es el meu nom. Que feies amb els ulls tancats?
- M’agrada sentir l’aire i pensar que estic volant.
- Així dons. T’agradaria volar?
- I tant...
- Dons pujat al meu cap i agafat fort a les orelles.
La Maragda no s’ho va pensar dues vegades i va enfilar-se per damunt de la gola fins arribar al cap i va abraçar-se ben fort a una orella. En Vérdum es va ajupir i donant un salt prodigiós començar a volar cada vegada més alt, fins que la nena va veure com la seva casa era gairebé un puntet, després la va portar a sobrevolar Montserrat. Va passejar en drac fins que es va posar el sol. En acabar en Vérdum la tornar a deixar al mateix lloc.
- Què ens tornarem a veure?
- I tant maca, però has de prometrem que no li diràs a ningú. És el nostre secret.
- No ho diré mai.
Cada vespre es reunien al camp d’ordi i parlaven, jugaven i volaven plegats. Es van fer inseparables.

El drac sempre havia sigut així de gran, però la Maragda creixia any rera any, la nena petita es va convertir en una noieta i després en una dona molt maca, tots els joves de les contrades estaven embogits pels seus ulls verds. Ella li explicava al Vérdum que feia cada dia. Quan ja contava amb disset anys va començar a explicar-li que hi havia un noi que li agradava molt. Després d’un temps es van casar. La Maragda continuava anant cada vespre a veure el Vérdum i continuava apujant-se al seu cap per volar, només que ara, com que havia crescut, s’agafava amb una mà a cada orella. Ella continuava gaudint dels seus vols de capvespre. Una nit quan tornà a casa, el seu marit li va demanar d’on venia. Ella no volia explicar-li perquè li havia promès al drac, però ell va insistir, va dir: “que era el seu marit i li havia d’explicar”. Així que a contracor li va contar tota la història. El seu home no s’ho va creure, pensava que s’havia casat amb una noia tocada d’ala.
Tan mateix, com que la Maragda cada dia tornava tard, un dia va decidir de seguir-la d’amagat i va veure com en Vérdum baixava dels núvols per trobar-se amb ella, des del seu amagatall comprovà com es pujava a la bèstia i sortien volant tots dos junts. Ell es va espantar molt i va tornar corrent a casa. Quan va tornar la Maragda, la va tancar i no la va deixar sortir mai més sola i, mai al vespre.
En Vérdum, a l’endemà no va trobar la Maragda i es va pensar que potser estava malalta, altres vegades no havia vingut per aquest motiu, però en passar els dies sense aparèixer es va posar trist i va començar a plorar. Les llàgrimes d’un drac de mar són de sal, perquè al empassar-se l’aigua del mar es queda la sal a dins. Cada vespre tornava al camp d’ordi per trobar la Maragda, però no apareixia mai, ell s’enlairava i començava a volar en cercles per damunt plorant cada dia més. La sal s’anava acumulant i ens uns mesos ja no es podia conrear la terra, amb el temps les aigües es tornaren salades i el marit de la Maragda va tenir que anar-se’n a un altre lloc a trobar terres noves i, se’n va duu la Maragda molt lluny del Vérdum i mai més es van poder veure.
Els dracs, ja ho he dit, viuen per sempre. Fa centenars d’anys que el drac plora per la seva amiga. Així dons, als vespres, si mireu molt atentament per sobre de la muntanya de sal podreu veure un reflex de color verd. I de tant en tant escoltareu un soroll molt fort. No són trons, són els plays del Vérdum, que avui dia encara espera la Maragda.

jueves, 19 de noviembre de 2009

Vuelve Dulce




Hace un tiempo escribi estas cuatro palabras para una gran amiga mía que volvió a su tierra, volvió a su Buenos Aires.

Aquí las pongo para todos aquellos emigrantes que salieron de su tierra y ganaron amigos en su lucha diaria.

Pero sobre todo para decirte a tí, Mónica, que te quiero mucho.

CumpleView more presentations from Banyaverda.

martes, 8 de septiembre de 2009

EL BANCO

Los hombres en general somos muy simples y nos hace felices cosas muy tontas, en mi caso son las tardes de tranquilidad en la terraza. El piso donde vivo tiene dos terrazas, en una de ellas se encuentra mi lugar favorito. Mi banco. Es un banco normal, con dos laterales de hierro fundido unidos mediante una docena de listones, vaya, de esos que puedes comprar en cualquier gran superficie.

Cuando me siento abrumado, cansado, debo pensar o simplemente disfrutar del fin de jornada con una cervecita, salgo a la terraza y contemplo los huertos que bordean el Llobregat, como además es la última casa del pueblo no suele haber transito, así que la tranquilidad de la tarde sólo es rota por los vecinos que pasean las mascotas hasta el campo que nace justo después de mi casa. Como es un segundo piso, puedo observar desde lo alto cual Dios inquisitivo observando su creación. Debo decir que es en extremo relajante contemplar las montañas, el río y los vehículos que a lo lejos pasan veloces por la lejana autovía, antojándose seres de otro mundo con prisas ajenas a mi propósito.

Las lluvias ligeras acaparan toda mi atención desde tan prodigiosa y panorámica vista, incluso las fuertes si el viento no me tira encima el agua, es cierto que la magia del lugar se debe en parte al banco en el que coloco mis posaderas. No, no es que sea cómodo, ni un recuerdo nostálgico ni nada parecido. Cuando me hipotequé en el piso, lo primero que hice fue comprar y montar el banco. Aquella terraza, lo juro, fue pensada para un banco de jardín.

El paro me deja mucho tiempo para invertir en fantasías y la terraza toma su protagonismo por las tardes. No hace mucho, mi mujer salió a la terraza y se puso a observarme como desperdiciaba la última hora de la tarde viendo avanzar las nubes de oeste a este. Me dijo muy tranquilamente –este banco ha tenido tiempos mejores- después se encogió de hombros y volvió a adentrarse en los dominios de la televisión.

Dejé de mirar las nubes para desviar mi atención a mi querido banco, ciertamente hacía diez años que compramos el piso y el asiento ha estado siempre expuesto en la calle, acosado por el frio, el viento y las lluvias del prepirineo. Los laterales de fundición habían perdido bastante pintura y se veían partes oxidadas, los listones por su parte, estaban agrietados y secos. Así que me hice el propósito de reparar aquel maravilloso lugar de meditación.

Aprovechaba las mañanas en que mi mujer iba a trabajar para ponerme manos a la obra. Marqué y desmonté el banco. Comencé por los laterales metálicos; con papel de lija pulí toda la superficie y después las pinté con negro brillante. Las maderas fueron más entretenidas; primero lijé con papel de vidrio, después tapé y repasé con masilla, vuelta a pulir y por último, un barnizado de dos capas con sumo cariño. A la hora de montar compré todos los tornillos nuevos.

Estaba listo; con sus partes metálicas brillando al sol, con sus listones insinuando: siéntate, con sus dorados tornillos destacando entre las marrones maderas y los negros hierros. Esa misma tarde se lo enseñaría a mi mujer, pero de momento decidí ir a dar un paseo con el peque, un poco de ejercicio para hacer el reestreno como se merece, un poco cansado y con la cervecita bien fresca. Así que puse una jarra en el congelador y me llevé al niño a pasear con su moto eléctrica. Volvimos sobre las siete y media de la tarde, entramos a casa y encontré a mi mujer viendo la tele y con una extraña sonrisa.

- Hola- dijo alegremente -tengo una sorpresa para ti.

Entonces me arrastró hacia mi terraza y contemplé un horrible banco de plástico donde horas antes estaba parte de mi cordura. Atiné a balbucear.

- ¿Qué has hecho?.
- He encargado este banco nuevo y he hecho que se llevaran el viejo, – me dice con una sonrisa estúpida en la cara- es raro, pero los montadores quedaron extrañados de que quisiera tirar el viejo, ya ves tú, como si quisiera aquel destartalado banco para algo... ¡huy!, mira que tonto, si hasta llora de emoción.

LA CRISIS DE LOS CUARENTA


He entrado en una edad muy difícil para un hombre; cuarenta y uno, la edad clave, ahora debería ser un cuarentón centrado. Nada más lejos, desde el mismo día de mi cumple soy un cuarenteño, que si miramos el diccionario oficial de la calle se define como: dícese del varón de entre cuarenta y uno y cuarenta y nueve años, con edad mental comprendida entre los quince y los doce años.

Debo decir que es verdad, al llegar a este punto de mi vida pasó lo inesperado, quizás fuera esta inflexión en mi estado de ánimo, quizás influyó la llegada del verano, fuera como fuese la vista se me iba, sobre todo en la playa, donde las provocaciones eran más evidentes, esos colores reflejando la luz del sol, esas curvas tan bien definidas. Te embelesan la mirada, se apropian de tu corazón, parece que te dicen: adelante, piensa en ti.

Al final sucumbí a la tentación; sus redondeces tan conseguidas, su posado moderno que parece devolverte vitalidad…, tenía que hacerlo aunque sabía que no era debía. Me acerqué poco a poco, le pasé la vista de arriba abajo varias veces, no se inmutaba, permanecía a mi alcance, ¿me atrevería?. Lo hice, acaricié su cuerpo con suavidad para notar su tacto en mis manos, las recorrí por las curvas más sinuosas y deslicé la mano para que me abriera su interior. Se entregó totalmente; era muy joven, a estrenar, me sentía culpable pero continué, permanecí recostado mientras mis manos se deslizaban por todos sus recovecos.

Yo tenía experiencia pero mi mente no acababa de aceptar aquel destino, aun así me atreví a seguir, le toque el punto G y se abrió un mundo para mí, me dio las llaves de su corazón que se puso en marcha, ronroneando a mi alrededor, notando su cuerpo que vibraba de la excitación, haciendo de paso que el mío cerrara los ojos y notara sensaciones futuras en su compañía. Respiraba su aroma tan conocido que penetraba por mis fosas nasales incitándome, recordándome que yo era el primero, que nadie había osado aun, que era muy joven.

¿Fue culpa mía totalmente?, ¡claro que no!, al fin y al cabo soy un hombre, mi voluntad es débil, me mostró su interior con apenas asomarme, se vistió para mí, me provocaba y yo cedí a la tentación. Ocultándome de mi mujer volvía cada vez a su contacto; pero fue inútil, nos pilló juntos, no lo podía negar, estaba enganchado. Y la voz de mi mujer lo puso todo en su sitio.

- Te he dicho que no puedes comprarte el deportivo. Apaga el contacto y devuelve las llaves a la Guantera. El del concesionario me ha llamado la atención.