jueves, 6 de mayo de 2010

LA VUELTA AL TRABAJO I


Se acabó el vivir del paro, ¡y gracias que existe! Un año y dos días en el paro después de 14 años sin parar. A decir verdad me ha servido para recargar pilas. Los últimos meses en el trabajo estaba… como decirlo: “con Síndrome de Bournout” –decimos los Técnicos de Prevención- “quemado” –dicen los trabajadores en general y “hasta los güevos” -u ovarios, según el género- el resto.

No quiero que se me malinterprete. No era la empresa, ni los compañeros –en general- siempre hay alguno…, ni los operarios, ni los clientes, ni la situación familiar; es la suma de las partes, es como un equipo, por separado no hacen nada, pero el total te va corroyendo con el tiempo. Y esperas. Simplemente esperas a que una tontería haga que explotes. Así que cuando apareció la crisis –y yo con dos años de antigüedad- tuve todos los números para hacer cola delante de la administración. A decir verdad, una parte de mi agradeció aquel “descanso” impuesto. Luego queda la preocupación por como aguantaré los próximos meses con dos niños, préstamo, hipoteca… La empresa se portó bien conmigo y al pedirle que me dejara acabar el mes, ya que el coche era de empresa y necesitaba arreglar unos temas, no se opuso, bien al contrario. Me ayudaron en todo lo posible y se ofrecieron para ponerme en contacto con clientes y proveedores para encontrar otro puesto. Se lo agradecí, pero tenía claro que los primeros meses eran para descansar. Seis días de vacaciones y el paro en 6 de marzo de 2.009.

Luego tres meses para hacer algunas cosas que estaban en la lista de: esto lo tengo que hacer. Ya sabéis a que lista me refiero, esa que todos tenemos. Bueno, alguna cosa hice: puse en marcha este blog, algunos arreglos por casa, le metí mano al huerto e incluso reanudé el libro que siempre he querido escribir, al menos hasta que mi hija me metió un virus y se cargó tres capítulos enteros…sic.

Pasado el verano, empecé a buscar trabajo en serio. ¡Que sí!, que hay trabajo, desde octubre hasta diciembre me ofrecieron siete. No voy a mencionar las empresas. Excepto una que incluso me lo pensé, el resto a aprovecharse de la situación. Sueldos de supervivencia. Con cada nueva oferta se me erizaban más los pelos, acababa por meterte en internet para comprobar que “Paco” seguía en el Valle de los caídos. Luego miraba la tele y comprobaba que la crisis es culpa del gobierno socialista –quedaba claro que el resto del mundo no tenía crisis…- y la solución era muy fácil. Señores. Sólo es necesario aprobar el despido libre –que ya lo hay, no nos equivoquemos- pero al estilo: ¡A la puta calle!, mañana no vuelvas y sin un euro. Y yo pienso, si como está la cosa te ofrecen estos sueldos, con despido libre que no harán, ¿volveremos al derecho de pernada?

En febrero estaba en la lista de dos empresas grandes para trabajar –proceso de selección- suele durar unos dos o tres meses. Entonces recibí una llamada de mi antigua empresa. Tenemos un puesto de Técnico de Prevención para una obra en Guadalajara, ¿te interesa? I tant! Cambio de delegación, de comunidad, de compañeros, nuevos retos, nuevas ilusiones, nuevos territorios. Así que me lié la manta en la cabeza y “palante”. El día 8 de marzo de 2.010 cogí un avión a Bilbao.
En el próximo capítulo: Bilbao

martes, 23 de marzo de 2010

EL LIBRO DE KSANDRA

Quizás no lo he comentado nunca en este Blog, yo soy un miembro del “Col·lectiu Ksandra”, un grupo heterogéneo de personas con un vínculo en común. Cada reunión que realizamos en el Frankfurt Sató recuerda la última cena, donde 13 almas dispares se entrelazan para desarrollar nuestra afición a las letras. Después de unos años de conocernos y emprender algunos proyectos, hemos decidido sacar al mundo nuestra propia criatura: un libro con un relato de cada uno de nosotros, historias en catalán y castellano que nos condenarán a perdurar en el papel impreso.

Con el libro “SENSACIONS”, la triscaidecafobia -el yuyo al 13- alcanza su máximo exponente. No te dejará indiferente. Las narraciones se sucederán en ambientes, estilos, ideas, finales y regustos dispares. El “Col·lectiu Ksandra” lejos de evitar el trece como hace Iberia en los asientos de sus aviones, los hospitales en sus habitaciones o los pueblos en sus calles; lo adopta como suyo para demostrar que igual que la carta del tarot del mismo número –la muerte- sólo representa el cambio, la transformación. Encaramos a Satán, el decimotercer ángel, para decirle que las letras pueden aflorar sentimientos incomparables, sensaciones que esperan mostrarse libres e irrespetuosas con nuestro cuerpo: la rabia, la venganza, la tristeza te abrumará en las narraciones.

Pero también surgirá la alegría, el amor o la risa de entre estas líneas escritas que hemos compuesto para ti. Después de este libro, para nosotros y quizás para ti habrá un nuevo trece. Quizás soñemos con un Renault 13, o quizás no veas en “Alivio de Luto” de Joaquín Sabina una pista doce+1 o quizás por fin veamos un Ángel Nieto trece veces campeón del mundo, o simplemente te hagamos pasar unas horas muy entretenidas. Y con ello ya nos daremos por satisfechos.

Te invito a que nos acompañes en la presentación del libro que se realizará en la librería AGORA de Sallent (al lado de la Iglesia), el 16 de abril de 2010 a las nueve de la tarde.

Te espero. Léelo y después coméntalo.

miércoles, 27 de enero de 2010

El Vérdum i la Maragda



Us haveu preguntat alguna vegada d’on ha sortit tanta sal. Aquesta Montanya que de Sallent és la més alta.

Vet aquí la història increïble i a la vegada certa de l’origen d’aquesta muntanya salada. Fa molt de temps, tant, que del Llobregat encara es bevia l’aigua i es menjaven els peixos, tant, que als pobles no hi havia ni escoles i, per tant els nens aprenien mentre ajudaven els pares. Aleshores, on avui està aquesta muntanya de sal que es veu de ben lluny, només hi havia terres de conreu, els pagesos plantaven ordi.
La Maragda era una nena petita que tenia els ulls del color del seu nom. Cada vespre s’acostava al camp a veure la posta de sol, li agradava estirar-se al voral i, enlluernant se amb els darrers raigs de sol reflectits a les espigues d’ordi, somiava que volava. Tancava els ulls i els anava obrint de tant en tant per assegurar-se que encara estava al terra.
Una tarda de primavera, la Maragda estava estirada damunt d’una catifa de margarides mentre imaginava que li havien sortit plomes i s’enlairava ben alt quan, de sobte, va deixar de notar l’escalfor del sol i un vent molt fort que s’aixecà de cop, el va fer venir un calfred. Ella continuava amb els ulls tancats perquè es pensava que un núvol havia tapat el sol. Però, en sentir un soroll semblant a una respiració molt forta, com quan posava la galta al nas del bou, li va fer obrir els ulls. Va cridar immediatament en veure un drac enorme davant seu. Era de molts verds i alt com el campanar del poble, tenia dues ales sense plomes i una cua de llangardaix amb la que es rascava el cap. La Maragda no havia vist mai un drac, estava espantada i plorava, estava tan esverada que no podia ni aixecar-se. El drac va acostar el cap fins a quedar molt a prop de la nena que xisclava.
- No em mengis –va demanar la Maragda- sóc molt petita i no et trauré la gana.
- Jojojojojo! –començar a riure el drac- i perquè t’hauria de menjar?
- No em vols menjar?
- I tant que no. Jo només menjo plàncton i peixos petits.
- Què és això?
El drac li va explicar el que era. Li explicà que vivia al fons del Mediterrani i que per menjar obria la boca i nedava, empassant-se l’aigua salada i tot el que trobava a dins. Van començar a xerrar molt animadament, el drac li explicava que tenia centenars d’anys perquè els dracs eren màgics i no envellien. La Maragda li explicava coses de casa i del poble.
- Jo sóc la Maragda i tinc cinc anys. Com et dius tu?
- Vérdum es el meu nom. Que feies amb els ulls tancats?
- M’agrada sentir l’aire i pensar que estic volant.
- Així dons. T’agradaria volar?
- I tant...
- Dons pujat al meu cap i agafat fort a les orelles.
La Maragda no s’ho va pensar dues vegades i va enfilar-se per damunt de la gola fins arribar al cap i va abraçar-se ben fort a una orella. En Vérdum es va ajupir i donant un salt prodigiós començar a volar cada vegada més alt, fins que la nena va veure com la seva casa era gairebé un puntet, després la va portar a sobrevolar Montserrat. Va passejar en drac fins que es va posar el sol. En acabar en Vérdum la tornar a deixar al mateix lloc.
- Què ens tornarem a veure?
- I tant maca, però has de prometrem que no li diràs a ningú. És el nostre secret.
- No ho diré mai.
Cada vespre es reunien al camp d’ordi i parlaven, jugaven i volaven plegats. Es van fer inseparables.

El drac sempre havia sigut així de gran, però la Maragda creixia any rera any, la nena petita es va convertir en una noieta i després en una dona molt maca, tots els joves de les contrades estaven embogits pels seus ulls verds. Ella li explicava al Vérdum que feia cada dia. Quan ja contava amb disset anys va començar a explicar-li que hi havia un noi que li agradava molt. Després d’un temps es van casar. La Maragda continuava anant cada vespre a veure el Vérdum i continuava apujant-se al seu cap per volar, només que ara, com que havia crescut, s’agafava amb una mà a cada orella. Ella continuava gaudint dels seus vols de capvespre. Una nit quan tornà a casa, el seu marit li va demanar d’on venia. Ella no volia explicar-li perquè li havia promès al drac, però ell va insistir, va dir: “que era el seu marit i li havia d’explicar”. Així que a contracor li va contar tota la història. El seu home no s’ho va creure, pensava que s’havia casat amb una noia tocada d’ala.
Tan mateix, com que la Maragda cada dia tornava tard, un dia va decidir de seguir-la d’amagat i va veure com en Vérdum baixava dels núvols per trobar-se amb ella, des del seu amagatall comprovà com es pujava a la bèstia i sortien volant tots dos junts. Ell es va espantar molt i va tornar corrent a casa. Quan va tornar la Maragda, la va tancar i no la va deixar sortir mai més sola i, mai al vespre.
En Vérdum, a l’endemà no va trobar la Maragda i es va pensar que potser estava malalta, altres vegades no havia vingut per aquest motiu, però en passar els dies sense aparèixer es va posar trist i va començar a plorar. Les llàgrimes d’un drac de mar són de sal, perquè al empassar-se l’aigua del mar es queda la sal a dins. Cada vespre tornava al camp d’ordi per trobar la Maragda, però no apareixia mai, ell s’enlairava i començava a volar en cercles per damunt plorant cada dia més. La sal s’anava acumulant i ens uns mesos ja no es podia conrear la terra, amb el temps les aigües es tornaren salades i el marit de la Maragda va tenir que anar-se’n a un altre lloc a trobar terres noves i, se’n va duu la Maragda molt lluny del Vérdum i mai més es van poder veure.
Els dracs, ja ho he dit, viuen per sempre. Fa centenars d’anys que el drac plora per la seva amiga. Així dons, als vespres, si mireu molt atentament per sobre de la muntanya de sal podreu veure un reflex de color verd. I de tant en tant escoltareu un soroll molt fort. No són trons, són els plays del Vérdum, que avui dia encara espera la Maragda.