Us haveu preguntat alguna vegada d’on ha sortit tanta sal. Aquesta Montanya que de Sallent és la més alta.
Vet aquí la història increïble i a la vegada certa de l’origen d’aquesta muntanya salada. Fa molt de temps, tant, que del Llobregat encara es bevia l’aigua i es menjaven els peixos, tant, que als pobles no hi havia ni escoles i, per tant els nens aprenien mentre ajudaven els pares. Aleshores, on avui està aquesta muntanya de sal que es veu de ben lluny, només hi havia terres de conreu, els pagesos plantaven ordi.
La Maragda era una nena petita que tenia els ulls del color del seu nom. Cada vespre s’acostava al camp a veure la posta de sol, li agradava estirar-se al voral i, enlluernant se amb els darrers raigs de sol reflectits a les espigues d’ordi, somiava que volava. Tancava els ulls i els anava obrint de tant en tant per assegurar-se que encara estava al terra.
Una tarda de primavera, la Maragda estava estirada damunt d’una catifa de margarides mentre imaginava que li havien sortit plomes i s’enlairava ben alt quan, de sobte, va deixar de notar l’escalfor del sol i un vent molt fort que s’aixecà de cop, el va fer venir un calfred. Ella continuava amb els ulls tancats perquè es pensava que un núvol havia tapat el sol. Però, en sentir un soroll semblant a una respiració molt forta, com quan posava la galta al nas del bou, li va fer obrir els ulls. Va cridar immediatament en veure un drac enorme davant seu. Era de molts verds i alt com el campanar del poble, tenia dues ales sense plomes i una cua de llangardaix amb la que es rascava el cap. La Maragda no havia vist mai un drac, estava espantada i plorava, estava tan esverada que no podia ni aixecar-se. El drac va acostar el cap fins a quedar molt a prop de la nena que xisclava.
- No em mengis –va demanar la Maragda- sóc molt petita i no et trauré la gana.
- Jojojojojo! –començar a riure el drac- i perquè t’hauria de menjar?
- No em vols menjar?
- I tant que no. Jo només menjo plàncton i peixos petits.
- Què és això?
El drac li va explicar el que era. Li explicà que vivia al fons del Mediterrani i que per menjar obria la boca i nedava, empassant-se l’aigua salada i tot el que trobava a dins. Van començar a xerrar molt animadament, el drac li explicava que tenia centenars d’anys perquè els dracs eren màgics i no envellien. La Maragda li explicava coses de casa i del poble.
- Jo sóc la Maragda i tinc cinc anys. Com et dius tu?
- Vérdum es el meu nom. Que feies amb els ulls tancats?
- M’agrada sentir l’aire i pensar que estic volant.
- Així dons. T’agradaria volar?
- I tant...
- Dons pujat al meu cap i agafat fort a les orelles.
La Maragda no s’ho va pensar dues vegades i va enfilar-se per damunt de la gola fins arribar al cap i va abraçar-se ben fort a una orella. En Vérdum es va ajupir i donant un salt prodigiós començar a volar cada vegada més alt, fins que la nena va veure com la seva casa era gairebé un puntet, després la va portar a sobrevolar Montserrat. Va passejar en drac fins que es va posar el sol. En acabar en Vérdum la tornar a deixar al mateix lloc.
- Què ens tornarem a veure?
- I tant maca, però has de prometrem que no li diràs a ningú. És el nostre secret.
- No ho diré mai.
Cada vespre es reunien al camp d’ordi i parlaven, jugaven i volaven plegats. Es van fer inseparables.
El drac sempre havia sigut així de gran, però la Maragda creixia any rera any, la nena petita es va convertir en una noieta i després en una dona molt maca, tots els joves de les contrades estaven embogits pels seus ulls verds. Ella li explicava al Vérdum que feia cada dia. Quan ja contava amb disset anys va començar a explicar-li que hi havia un noi que li agradava molt. Després d’un temps es van casar. La Maragda continuava anant cada vespre a veure el Vérdum i continuava apujant-se al seu cap per volar, només que ara, com que havia crescut, s’agafava amb una mà a cada orella. Ella continuava gaudint dels seus vols de capvespre. Una nit quan tornà a casa, el seu marit li va demanar d’on venia. Ella no volia explicar-li perquè li havia promès al drac, però ell va insistir, va dir: “que era el seu marit i li havia d’explicar”. Així que a contracor li va contar tota la història. El seu home no s’ho va creure, pensava que s’havia casat amb una noia tocada d’ala.
Tan mateix, com que la Maragda cada dia tornava tard, un dia va decidir de seguir-la d’amagat i va veure com en Vérdum baixava dels núvols per trobar-se amb ella, des del seu amagatall comprovà com es pujava a la bèstia i sortien volant tots dos junts. Ell es va espantar molt i va tornar corrent a casa. Quan va tornar la Maragda, la va tancar i no la va deixar sortir mai més sola i, mai al vespre.
En Vérdum, a l’endemà no va trobar la Maragda i es va pensar que potser estava malalta, altres vegades no havia vingut per aquest motiu, però en passar els dies sense aparèixer es va posar trist i va començar a plorar. Les llàgrimes d’un drac de mar són de sal, perquè al empassar-se l’aigua del mar es queda la sal a dins. Cada vespre tornava al camp d’ordi per trobar la Maragda, però no apareixia mai, ell s’enlairava i començava a volar en cercles per damunt plorant cada dia més. La sal s’anava acumulant i ens uns mesos ja no es podia conrear la terra, amb el temps les aigües es tornaren salades i el marit de la Maragda va tenir que anar-se’n a un altre lloc a trobar terres noves i, se’n va duu la Maragda molt lluny del Vérdum i mai més es van poder veure.
Els dracs, ja ho he dit, viuen per sempre. Fa centenars d’anys que el drac plora per la seva amiga. Així dons, als vespres, si mireu molt atentament per sobre de la muntanya de sal podreu veure un reflex de color verd. I de tant en tant escoltareu un soroll molt fort. No són trons, són els plays del Vérdum, que avui dia encara espera la Maragda.
- No em mengis –va demanar la Maragda- sóc molt petita i no et trauré la gana.
- Jojojojojo! –començar a riure el drac- i perquè t’hauria de menjar?
- No em vols menjar?
- I tant que no. Jo només menjo plàncton i peixos petits.
- Què és això?
El drac li va explicar el que era. Li explicà que vivia al fons del Mediterrani i que per menjar obria la boca i nedava, empassant-se l’aigua salada i tot el que trobava a dins. Van començar a xerrar molt animadament, el drac li explicava que tenia centenars d’anys perquè els dracs eren màgics i no envellien. La Maragda li explicava coses de casa i del poble.
- Jo sóc la Maragda i tinc cinc anys. Com et dius tu?
- Vérdum es el meu nom. Que feies amb els ulls tancats?
- M’agrada sentir l’aire i pensar que estic volant.
- Així dons. T’agradaria volar?
- I tant...
- Dons pujat al meu cap i agafat fort a les orelles.
La Maragda no s’ho va pensar dues vegades i va enfilar-se per damunt de la gola fins arribar al cap i va abraçar-se ben fort a una orella. En Vérdum es va ajupir i donant un salt prodigiós començar a volar cada vegada més alt, fins que la nena va veure com la seva casa era gairebé un puntet, després la va portar a sobrevolar Montserrat. Va passejar en drac fins que es va posar el sol. En acabar en Vérdum la tornar a deixar al mateix lloc.
- Què ens tornarem a veure?
- I tant maca, però has de prometrem que no li diràs a ningú. És el nostre secret.
- No ho diré mai.
Cada vespre es reunien al camp d’ordi i parlaven, jugaven i volaven plegats. Es van fer inseparables.
El drac sempre havia sigut així de gran, però la Maragda creixia any rera any, la nena petita es va convertir en una noieta i després en una dona molt maca, tots els joves de les contrades estaven embogits pels seus ulls verds. Ella li explicava al Vérdum que feia cada dia. Quan ja contava amb disset anys va començar a explicar-li que hi havia un noi que li agradava molt. Després d’un temps es van casar. La Maragda continuava anant cada vespre a veure el Vérdum i continuava apujant-se al seu cap per volar, només que ara, com que havia crescut, s’agafava amb una mà a cada orella. Ella continuava gaudint dels seus vols de capvespre. Una nit quan tornà a casa, el seu marit li va demanar d’on venia. Ella no volia explicar-li perquè li havia promès al drac, però ell va insistir, va dir: “que era el seu marit i li havia d’explicar”. Així que a contracor li va contar tota la història. El seu home no s’ho va creure, pensava que s’havia casat amb una noia tocada d’ala.
Tan mateix, com que la Maragda cada dia tornava tard, un dia va decidir de seguir-la d’amagat i va veure com en Vérdum baixava dels núvols per trobar-se amb ella, des del seu amagatall comprovà com es pujava a la bèstia i sortien volant tots dos junts. Ell es va espantar molt i va tornar corrent a casa. Quan va tornar la Maragda, la va tancar i no la va deixar sortir mai més sola i, mai al vespre.
En Vérdum, a l’endemà no va trobar la Maragda i es va pensar que potser estava malalta, altres vegades no havia vingut per aquest motiu, però en passar els dies sense aparèixer es va posar trist i va començar a plorar. Les llàgrimes d’un drac de mar són de sal, perquè al empassar-se l’aigua del mar es queda la sal a dins. Cada vespre tornava al camp d’ordi per trobar la Maragda, però no apareixia mai, ell s’enlairava i començava a volar en cercles per damunt plorant cada dia més. La sal s’anava acumulant i ens uns mesos ja no es podia conrear la terra, amb el temps les aigües es tornaren salades i el marit de la Maragda va tenir que anar-se’n a un altre lloc a trobar terres noves i, se’n va duu la Maragda molt lluny del Vérdum i mai més es van poder veure.
Els dracs, ja ho he dit, viuen per sempre. Fa centenars d’anys que el drac plora per la seva amiga. Així dons, als vespres, si mireu molt atentament per sobre de la muntanya de sal podreu veure un reflex de color verd. I de tant en tant escoltareu un soroll molt fort. No són trons, són els plays del Vérdum, que avui dia encara espera la Maragda.
