Fa mesos que estic sol, vaig agafar una feina molt ben remunerada però amb unes quantes pegues. La primera i pitjor és estar completament sol, sense ningú amb qui poder parlar. La segona és estar en un desert erm, no us puc dir on és, però imagineu gel fins on arriba la vista, sense plantes, animals ni civilització. És un treball secret del govern i no puc contactar amb ningú, no tinc telèfon ni Internet; l’únic contacte és la Maria. Cada vespre es connecta mitjançant un programa especial i em posa al dia de totes les noticies del món.La Maria va ser la persona que va fer la selecció de personal i em va escollir a mi. No la conec personalment, es va fer tot per Internet. Després de tres mesos des de que m’abandonessin aquí, ens em fet amics. Les xatejades cada dia anaven fent-se més llargues, al principi només m’explicava les noticies del dia i sobre tot, malgrat que a ella no li agradava gaire, les d’esports. Seguia amb molta cura la temporada del Barça, encara no sabia que seria el Barça de les sis copes. En fa gràcia la seva forma d’escriure, mai no posa accents, però cadascú té les seves manies. Poc a poc varem anar introduint aspectes més personals, ara, ja sabia que la seva alçada era de metre vuitanta, que tenia el cabell ros, que tenia 32 anys i que no tenia parella. Tot plegat, la feia una candidata perfecte als meus ulls, o si més no, als meus dits. Mai l’he vist.
Avui fa cent dies que vaig baixar de l’helicòpter i no he tornat a veure ningú des de les hores. Com cada vespre faig la trucada nerviós, esperant la seva resposta en forma de lletres. Però avui no contesta. M’amoïno, és la primera vegada que no respon a la trucada. Em quedo davant de l’ordinador una estona. Passat un quart d’hora, les paraules omplen la pantalla de l’ordinador. “Perdona la tardança, estava ensabonant-me a la dutxa”, aquella frase en va colpejar el cos, va entrar-me pels ulls, però de seguida un augment del penis va establir ràpidament l’associació d’idees. Li vaig respondre: “Te n’adones que fa cent dies que no veig un cos nu, i tu m’has donat una imatge del teu, tot ensabonat a la dutxa”. Va contestar amb un ninot somrient a la pantalla. “Què n’he de fer ara?, m’hauré de fer una palla a la teva salut”. “Per mi no et tallis” em va contestar. Després varem xatejar d’altres temes. Però al finalitzar la connexió. Vaig pensar en aquelles paraules. Endavant.
Em vaig tombar al llit tal i com vaig néixer. I me la vaig imaginar a la dutxa: l’aigua calenta lliscant entre els seus pits, generosos i amb el mugró dur, enfilat cap endavant, preparat per que jo fiqui la boca i el llepi amb la llengua, amb molta cura, amb molta paciència. Sense preses. Passant la mà per sota de la teta i acaronant-la amb delicadesa. Pujant a poc a poc, sense separar la boca del seu cos, fins arribar al coll mentre la petonejo, mig mossegant; i per fi, la meta: l’orella; tancar les dents al lòbul a l’hora que les meves mans dibuixen totes les corbes fins als malucs. Revolts espectaculars que omplen els buits de qualsevol desig, i llavors, ajuntar amb força els dos cossos, per que s’adoni del membre inflat que ensopega amb el seu melic. Li aixeco els braços i m’ofego en les seves tetes, entre la carn i l’aigua que ens mulla encara més. I vaig baixant pel seu ventre jugant amb els moviment de la llengua fins arribar als primers i curt pels de la vulva, tota preparada per rebre’m. I m’entretinc al clítoris, passejant de costat a costat mentre ella m’agafa dels cabells, deixant anar sospirs entretallats. La mà esquerra acaronant la cama fins al cul i la dreta pujant des del turmell per la part de darrera del genoll i de cop, desviant-la fins a la seva sexualitat per ficar l’índex, deixant-lo allà quiet. Treballant el plaer amb la llengua, assaborint el seu gust barrejat amb el del sabó que juga a ficar-se a tot arreu. Vaig escoltant les seves respiracions cada vegada més fortes i quan està apunt, empenyo el dit cor per l’altre forat, fins al fons, i la sento xisclar, i és en aquell moment que començo a moure la mà endavant i en darrera. Acosto la galta al seu engonal i miro amunt i veig i noto que està a punt. A les hores m’aixeco i li fico el membre al entrecuix mentre l’enlairo agafant-la pel cul. I la aixeco i l’abaixo, i la aixeco i l’abaixo notant el acoblament perfecte dels nostres cossos, i la miro als ulls i en mira als ulls, i les nostres boques es fonen en una morrejada que només es trenca al arribar al zenit. La baixo i en somriu. I aixeco les parpelles per tornar a la realitat. Al mig de la no res. En una habitació sense decoració i amb vuitanta dies per endavant per tornar a casa i potser, només potser, conèixer-la de veritat.
Ja ha passat un any des de que va acabar la feina, i sí, vaig coincidir amb aquella meravellosa persona que durant sis mesos em va fer companyia on line. Ara som parella de fet. Per bé que no es diu Maria, el seu nom és Marià. Encara manté la seva mania de no posar accents.
